Discurs complet de la conferencia a carrec del periodista Baltasar Bueno ahir en la seu de Lo Rat Penat
Senyores, senyors.
Agraïxc l'invitació per a parlar en esta institució, fundada fa sigle i mig per a l'exaltació de la Llengua Valenciana, l'idioma valencià, sobre l AVL, creada per a suplantar la Llengua Valenciana per el català.
Quan se'm va propondre parlar sobre cóm es va formar l'AVL, dins del cicle “Desmontat l ´AVL”, vaig pensar que, a pesar de la conflictivitat del tema, era bo fer memòria i reflexionar sobre lo ocorregut i les seues funestes conseqüències i que calia fer per a desmontar l'AVL, dedicada exaltar el català i suplantar el valencià.
Fa uns dies, el president de la Generalitat Valenciana, Calos Mazón, del PP, nos ha fet creure que li preocupa la Llengua Valenciana, demanant-li a la presidenta de la AVL, Verónica Cantó, que, per favor, no siga tan catalanista la institució i que tinga un poquet de consideració a les singularitats valencianes. La presidenta li ha respost que la AVL continuarà dirigintse per estudis rigurosos i cientifics, del català, clar. El simulacre de la demanà a Mazón li ha eixit mal, perque la presidenta li ha tret a Mazón el compromís de que el Consell i les Conselleries acataren l´ auctoritat normativa llinguistica de l AVL. No es el demanar no sigau tan catalanistes en l´ AVL la solució.
Per a rigurós i cientific, el cronista oficial de Valencia, Vicente Baydal, que el dumenge passat declarava a “Valencia Plaza” en una entrevista: “ “Por una cuestión de estructura sociopolítica y, sobre todo, demográfica, el valenciano está condenado. Aquí hablamos valenciano porque en tiempos de Jaume I, cuando expulsó a los musulmanes, vinieron un 60% de catalanes y un 30% de aragoneses y castellanos. Por esa mayoría demográfica, los aragoneses acabaron hablando la misma lengua que los catalanes y se formó ese valenciano.”
Els valencians som molls
¡Cóm nos l'han clavat doblada! I cóm està la Llengua Valenciana, gracies a la nostra peculiar idiosincràsia, nostra manera de ser, nostre tradicional i històric ADN, molt ben percebut ya en el sigle XVI, per Gaspar de Guzmán i Pimentel, Conde-Duque de Olivares, vàlit del rei Felip IV, qui referint-se a nosatres els valencians despectivament dia: “Tenémosles por muy muelles”, quan tractaven assunts del Regne de Valéncia. Tan és aixina, que el propi Rei dia :“En Valéncia faig lo que vullc; en Aragó lo que puc”. Quatre sigles despuix la cosa no ha canviat, seguim sent igual.
La Llengua Valenciana
La rica Llengua Valenciana fa anys que està sent acossada, agredida, bloquejada i suplantada. S 'intenta subsumir-la i fer-la desaparéixer per purs motius polítics, principalment, i econòmics.
El més greu intent per a conseguir la seua desaparició ha sigut la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. En son titular ya s'amaga o furta l` històric i científic nom de Valenciana.
Dos polítics, un català, Jordi Pujol, de CIU, i un cartagenero, Eduardo Zaplana, del PP, foren els jefes de l´operació. Abdós han anat a carregarse l'història, entitat i naturalea de la Llengua Valenciana, la major senya d'identitat cultural dels valencians.
Per a calibrar millor lo succeit es necesari tindre en conter i repasar lo que es la Llengua Valenciana, el seu “Sitz im Leben”, lo que suposa per al poble valencià el seu idioma
Poc conegam de l historia de la Llengua Valenciana, molt a pesar de lo que s´ha escrit d´ella. Simó Santonja y Gómez Bayari tenen obres molt profundes i diàctiques. També Xaviero Ballester Gómez, al qui la Universitat de Saragossa li ha publicat “Orígenes de la Lengua Valenciana”.
Una Llengua Valenciana que és la suma de les diverses llengües i cultures, cuites “in se et per se” –en paraules de Mourelle de Lema- en el nostre territori valencià a lo llarc de l'història. Una llengua que es el “totum revolutum” –en paraules de Gómez Bayarri- dels parlars del ibers, fenicis, grecs, romans, visigods, arabs, judeus, castellans, aragonesos, navarresos, catalans, mallorquins,… que han passat o vixcut per ací
D'este conglomerat llingüístic i cultural, destaquen les llengües íbera i llatina com a predominants, i la gran influència aràbiga. Especialment es la Llengua Llatina, el Llatí, la que informa, forma i conforma la Llengua Valenciana. El Llatí que nos varen dur els soldats i colonizadors romans que varen lluitar contra Viriato en Hispania. Nos ho recorda tots els dies Tito Livio en una làpida ab inscripció llatina en el centre de la plaça de la Verge : “Anno Urbis conditae DCXVI Iunius Brutus eos, in Hispania is qui sub Viriatho militaverant, agros et oppidum dedit, quod vocatum est Valentia. Junio Bruto als soldats romans que havien lluitat contra Viriato, va concedir camps i una ciutat a la que es va cridar Valentia.
Aquella Valéncia, els romans la varen advocar Valentia Edetanorum, en referència a la important cultura ibera, edetana, lliriana, que es la mare de tota la cultura valenciana, la solera. Valéncia havia segut abans un “oppidum” ibèric edetana. I la cultura romana es va assentar sobre l'ibèrica. I ahí naix, té els seus orígens, la lluenta i preciosa història de la Llengua valenciana, asentada sobre la llengua i cultura iberica.
Unitat de la llengua
Una de les acusacions que se nos fa als valencianistes és que som secessionistes de la llengua, catalana clar, separatistes llinguistics. Quan ells de lo normal es ser separatistas polítics. Nos acusen a nosatres de lo que ells son separatistes, pero politics.
I és una honra per a nosatres, sobretot científica, puix la Llengua Valenciana és una romanç derivat del Llatí, com el català. Si cal parlar d'unitat de la llengua –comentava el pare Josep María Guinot- tindrem que parlar d'unitat de la llengua, pero la llatina, i no de unitat de la llengua catalana, perque la llengua valenciana deriva troncalment del llatí, no del català.
Procedent´s d una mateixa mare, de un mateix tronc, tenen les seues diferencies una i l´atra. Explica el professor José Vicente Gómez Bayarri que la primera singularitat diferenciadora de les llengues romançades de Valéncia i Catalunya és la poca influència àrab en Catalunya i la molta en terres valencianes. “Resulta evident que els escassos sarrains que varen ocupar durant una vintena d'anys la Catalunya Vella, no varen tindre temps de deixar, pràcticament, senyal ètnica i cultural”. En terres valencianes lo àrab nos ix per els poros. Toponimia, gastrononomía, pólvora, música,…
Els catalanistes diuen que la forta colonisació i influència àrab en el territori valencià durant 9 sigles arrasà i aniquilà als “valentini”, els mossàrabs i per tant a sa llengua mossàrab, enllaç del llatí originari en lo que després seria la LLengua Valenciana. No, ni varen desaparéixer els mossarabs, ni el seu llatí arromançat i arabisat.
Lluis Fullana, primer catedràtic de Llengua Valenciana, aferma que “el mossàrab va configurar l'individualitat llingüística de Valéncia”. I Gómez Bayarri apunta que este fet “pronte es va plasmar en la singularizada consciència idiomàtica medieval valenciana i va quedar constatat en documents jurídics, lliteraris i notarials.”
El poble, titular de la llengua
Per a Julián San Valero el titular de la Llengua Valenciana és el poble valencià, transmesa de pares a fills. La seua naturalea no ha segut mai discutida, sempre, tots ho han tingut molt clar, fins que des de els anys 60 del passat sigle la potent maquinària catalanista no fa mes que acossar-la, manipular-la, deteriorar-la i ningunejar-la.
Esta manipulació llinguística en realitat és política, feta per a fins polítics. José Angeles Castelló en els anys 70 passats ya denunciava que era una maniobra política, a la manera d'Hitler, quan va invadir Checoeslovaquia i Àustria i les anexionà a Alemània, basant-se en que parlaven alemà, i si parlen alemà són alemans, d'Alemània. Pur nazisme.
Es lo que està occorreguent ací, si parlem català, som catalans. “Si s'accepta açò es tindrà una nació a la que només faltarà dotar-la d'un Estat… L´ Estat Català. De lo que cap inferir que “el problema de la Llengua Valenciana no és científic, sino polític”.
La Batalla de Valéncia
En esta operació absorcionista colaboren catalanistes de pro que s'han colocat estratègicament en les estructures de l'ensenyança i el poder. Ells varen iniciar la Batalla de Valéncia, que ells guanyaren conseguint que Jordi Pujol (Convergencia)imponguera a Aznar y Zaplana (PP) la ccreació de la AVL, que d´entrà se carregà la denominació histórica de Llengua Valenciana, molt arrelada desde el sigle XIV, i que ancora les seus rails primigènies en els temps dels ibers. (EL CRIT DE LA LLENGUA).
Davant esta maniobra política, UCD, PP, inclús UV, no varen fer lo que els pertocava. Als de UCD, se'ls va tindre que forçar des de el carrer per a que inclogueren en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana la Real Senyera i la Llengua Valenciana.
Mentritant el PSOE i IU s´apuntaren a la moda catalanista. En els anys 80, en guanyar el PSOE, se va convertir en un gran colaborador de la Generalitat de Catalunya i subvencionador de entitats catalanistes.
Alternativa Universitària
En 1984, sent Rector de l'Universitat de Valéncia, Ramón Lapiedra, es va acréixer i accentuar les polítiques culturals catalanistes, lo que feu alçar-se a un numeros grup d'estudiants contra dites imposicions. Naixqué Alternativa Universitària baix el liderage d'un dels alumnes de Dret, Juan García Sentandreu. Fon un gran revulsiu dins de la anestesiada Universitat i societat valenciana. Resorgí una consciència colectiva d'amor i defensa de les senyes d'identitat valencianes, especialment de la llengua Valenciana i de la Real Senyera.
En 1986, la junta de govern de l'Universitat de Valéncia aprovà que els professors podien elegir la llengua, castellà o català, en la que impartirien les classes. L'acort passava per damunt dels drets dels alumnes a escollir. Alternativa Universitària va recórrer dit acort, perque quebrava el dret constitucional a l'educació en obligar a estudiar en una llengua estranya, no volguda per l'alumne. L'Audiència Territorial de Valéncia fallà a favor d'Alternativa Universitària, els acorts de l'Universitat infringien els artículs 14 i 27 de la Constitució al no garantisar els drets fonamentals a la no discriminació i a l'educació.
Plantejà ademés un atre recurs contra els nous Estatuts de l'Universitat de Valéncia on es dia que la llengua oficial de l Universitat era el català, lo que contrariava l'Estatut d'Autonomia aprovat dos anys ans, on s extableía la denominació idioma valencià. La sentència del TSJCV anulava l'acort de l'Universitat i li obligava a passar per la denominació llegal i oficial d'idioma valencià.
L´ assunt arrivà al Suprem afirmà que “la llengua té atres dimensions ademés de la científica i acadèmica: té una clara dimensió política. És un cresol d'història, tradicions, art i sentiments que expressa les aspiracions d'un poble, que en quant assumida pel dret adquirix valor jurídic. Puix be, la solució donada pel dret a eixa realitat ha de ser respectada i salvarguardada per tots”.
El 29 de juny de 1995, va haver un gran acte en la Llonja de Valéncia, en motiu de l'ingrés de 12 nous Acadèmics corresponents en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. En nom de tots ells, m ´encarregaren a mifer el discurs d'ingrés. Vaig dir: “Cal conseguir que la Real Acadèmia de Cultura Valenciana tinga la “auctoritas” moral i la “potestas” en matèria cultural i llinguistica valenciana, quefer que en tot lo mon tradicionalment s´ha confiat a les Academies”.
Reunions a alt nivel
En 1996, Zaplana i Jordi Pujol es varen reunir en Reus. Segons Jordi Pujol (Levante-EMV, 30 novembre 2004) Zaplana li va dir que reconeixeria l'unitat de la llengua i crearia l'AVL.
El 23 de decembre de 1996, va faltar Vicente González Lizondo, en la sessió d un ple de les Corts Valencianes un infart el portà a la mort. L´havien expulsat del partit que ell mateixa va crear.
En 1997, l'Institut d'Estudis Catalans modificava els seus Estatuts i estenia la seua autoritat linguística sobre el valencià amparant-se en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana.
IU va plantejar en el Congrés dels Diputats la fusió de la denominació valencià català. El GAV, que presidia Juan García Sentandreu, va convocar una manifestació en Madrit davant el Congrés en protesta. Després varen protestar els manifestants davant el Constitucional. La proposició de EUon recolzada pel PSOE, CiU i els nacionalistes vascs. Era la primera vegada que s'identificava llegalment valencià i català.
El Constitucional -que anulà la sentencia del Suprem en el recurs de Alternativa Universitaria contra la Universitat sobre el nom de la llengua en esl seus Estatuts- va aplanar el camí a Zaplana per a montar l'AVL. Aznar necessitava el respal de CIU per a governar en Madrit i en el peage a pagar estava la rendició i entrega de la Llengua Valenciana.
Les manifestacions en Madrid varen posar nerviós a Pujol, qui li va dir a Aznar que lo de la llengua en Valéncia calia arreglar-ho ya. Duyen massa temps en conversacions sobre el tema. Xavier Trías, conseller de Presdencia de la Generalitat de Catalunya, va desvelar que Zaplana anava a crear un organisme autoritat llingüística, pero advertia de que “deu crear-se d'acort en el Institut d´ Estudis Catalans”, perque tenim la mateixa llengua.
Mig milló de manifestants
Zaplana al mateix temps que negociava l'entrega de la Llengua Valenciana als catalanistes, subvencionava a alguna que atra entitat valencianista per a tindre-les quetes i acallades, pero la majoría de les entitats culturals valencianistes, impulsades pel Grup d Acció Valencianista, sobre tot, i la Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia, organisaren una manifestació baix la consigna de “Si al Estatut, si a l'Idioma Valéncia”, eixint al carrer mig milló de persones el 13 de juny de 1997.
El PP es va adherir a última hora a la manifestació, emetent un comunicat en el que asegurava que “en tant el Partit Popular governe les institucions, ni les nostres senyes d'identitat, ni el nostre ordenament jurídic estaran en joc”. Es va opondre a ella, Héctor Villalba, líder d'Unió Valenciana, i president de les Corts Valencianes. En ella es va clamar per les normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Al finalisar, en el Pont del Real, l'acadèmic Josep Climent Barber va llegir un manifest en el que entre digué:
“… diem prou perque la llengua Valenciana és innegociable i no reconeixerem autoritats linguisticas pactades o estranyes… perque poques llengües han tingut un Sigle d'Or com la nostra… i els nostres escritors han repetit moltes voltes que escrivien en Llengua Valenciana,… perque els valencians volem una Llengua Valenciana sense mixtificacions estranyes... Prou de valencià normalitzat que lo únic que està ocultant és l'absorció de la nostra llengua. Hem de prou i ho diem, perque els valencians únicament volem aixó, ser valencians.
Zaplana ans i després de la magna manifestació anava a la seua marcheta montant la l'AVL, recolzant-se en Antoni Ferrando, president del Institut Interuniversitari de Filologia, i de Xavier Casp, president de la RACV.
El dictame del CVC es va votar en Corts Valencianes en les Corts Valencianes el 17 de setembre de 1997. PP i UV votaren a favor. Havien passat només 4 mesos de la gran manifestació valencianista, de l'eixida del poble valencià al carrer en defensa del seu idioma. El dictamen contenía lo que pactaren nen Reus Pujol i Zaplana. El 16 de setembre de 1998 fon aprovada en Corts la Llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Els grups parlamentaris popular, socialista y mixto votaren a favor de la norma, EU y UV votaren en contra.
Jordi Pujol nerviós
A la semana d'esta manifestació, Jordi Pujol, nerviós, pressionà a Aznar per a resoldre l'assunt de la llengua en Valéncia, recordantli que, de lo contrari, no li anaven a recolzar en Madrid.
N´hi hagueren reunions diverses del Bloc, Ciu, PSOE, de destacats catalanistes de Valéncia, en algunes de les quals estigué present Zaplana, qui informà a Antonio Ferrando, director del Institut Interuniversitari de Filologia, i a Xavier Casp, decà president de la RACV, en el seu despaig de la Generalitat Valenciana que anava a propondre es fera un dictamen sobre la llengua. Abdós varen acceptar.
Al aprobar PP i UV en les Corts Valencianes la proposta d'encarregar el Dictamen sobre la Llengua al CVC caigueren en la trampa que els havia ficat Zaplana, precisament als pocs dies de que abdós partits havien clamat en la manifestació en favor de les Normes de la RACV. S´ encarregá al CVC, que de sobra se sabia tenía majoria catalanista, l'informe, quan l asunt es competència d'Acadèmia, en el nostre cas de la RACV.
Les pressions de la Generalitat de Catalunya sobre la Generalitat de Valéncia varen aumentar. Alts càrrecs catalans vingueren a Valéncia a reunirse ab la cúpula del PSOE, en destacats catalanistes, en el rector Ramón Lapiedra i en el portaveu del Consell, José Joaquin Ripoll. Va dur els fils de les reunions el secretari general de Convergència Democratica, Pere Esteve. El PP trià al diputat Joaquín Calomarde del PP i a Esteban González Pons per a que feren el treball brut, era lo més catalaniste que teníen entre les seues files.
En 1998, Jordi Pujol i Eduardo Zaplana varen tornar a entrevistar-se. Zaplana va donar tota classe de seguritats i facilitats a Pujol. Aspirava a ser ingènua i ambiciosamente el president que havia resolt la batalla de la llengua, a l'hora que desijava que Jordi Pujol parlara be d'ell davant Aznar per a poder ser Ministre.
Ni el PP, ni el PSOE, ni UV, varen fer res per a que la RACV fera el Dictamen sobre la llengua. Héctor Villaba, president de les Corts Valencianes, de Unio Valenciana, firmà la resolució que encarregava al CVC fer l'informe sobre la llengua. Santiago Grisolía, etern president del CVC, demanà opinió a 29 entitats culturals, de les que només mija dotzena eren valencianistes.
Desapareix idioma Valencià
L'expressió estatutària Idioma Valencià no va aparéixer en el Dictamen, deixant la denominació només en valència o llengua dels valencians. Declarava el text que el nostre idioma pertany al mateix sistema llinguístic, al mateix idioma, de Catalunya, dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, eufemisme dels Països Catalans. Es proponia la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ab 21 membres, a elegir per dos terços de les Corts Valencianes.
L'Informe del CVC va contar només en dos vots negatius, els de els professors Penyarroja i Jose Boronat. Penyarroja va alegar que allò, més que un dictamen, era una negociació política i el nou ent suplantava a la RACV i no reconeixia la Llengua Valenciana. Boronat digué que el conflicte sobre la llengua no l´ havia creat el poble, el seu usuari i propietari, sino que va sorgir en intentar des de fòra suplantar la Llengua Valenciana per la catalana. Es va negar a votar el dictamen perque no estava basat en la veritat i la justícia i no podia conduir a la pau.
No mos fareu catalans
El 13 de juliol de 1998, el CVC aprovà el dictamen. Eixe dia el GAV convocà una concentració a les portes del CVC. “No mos fareu catalans” varen cridar els manifestants. Als membres del CVC els varen tildar d'assessins de la Llengua Valenciana. La policia càrregà contra els manifestants i els consellers varen tindre que ser trets de l'edifici en furgons policials.
El dictamen sobre la llengua del CVC fou una càrrega de profunditat contra la Llengua Valenciana. Els polítics del PSOE, PP i UV varen callar vergonyosament.nte. Era d'esperar el resultat, havia segut fet per 18 membres catalanistes, contra només 3 valencianistes. Una composició que no es corresponia ab la majoria que en les Corts Valencianes i en la Generalitat Valenciana tenien PP-UV.
El 18 de juliol de 1998, el diari Levante publicava un reportage titulat “Los sastres del dictamen”, senyalant a Jordi Pujol, Zaplana, Joaquín Calomarde i Sanchis Guarner fill, com els directes responsables. El 2 de setembre, a pesar de l'estiu, s´aprovà en les Corts Valencianes la Llei de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Es varen llimitar a convertir en llei el text del dictamen del CVC. Havien aprovat una Llei de l'Acadèmia Valenciana d'una llengua a la que no es nomena, contraria a l'història i identitat de la valenciana, i a l 'Estatut d'Autonomia.
Unió Valenciana va consentir l'operació
Unió Valenciana, baie la égida d'Héctor Villalba, no es va opondre a l'operació de Jordi Pujol, més be la va consentir, la va vore be i la va recolzar. UV va prendre una deriva que la faria desaparéixer. Fins va expulsar al seu fundador Vicente González Lizondo. En les eleccions de 1999, l'electorat li va passar factura. Alguns dels seus dirigents davant la debacle ya s'havien venut al PP, a on varen seguir fent negocis a costa del seu supost valencianisme.
Zaplana va enganyar a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i al seu president Xavier Casp, qui va acceptar ser president de l'AVL. Li interessava al PP tindrelo ahí per a que el valencianisme no s'alçara contra l'operació. Li digué que els valencianistes anaven a tindre 11 dels 21 llocs de l'Acadèmia i els catalanistes 10.
Zaplana va acontentar a Jordi Pujol armant una AVL catalanista. Havia traïcionat el sentiment dels valencians i a la Llengua Valenciana. Havia infringit l'Estatut d'Autonomia valencià en el seu artícul 7º. La Llengua Valenciana fon el peage que va tindre que pagar el PP a Jordi Pujol per a que els seus diputats recolzaren a Aznar en Madrid. I per a que els de el PP seguiren fent ací els seus grans negocis i corrupteles.
El PP i UV varen entregar al catalanisme la Llengua Valéncia en aprovar dictamen del CVC i el PP la Llei de creació de l'AVL, puix en abdós texts es consagra que el valencià pertany al mateix sistema linguístic dels països catalans, texts a on desapareix l'expressió idioma valencià. Els socialistes i catalanistes havien conseguit lo que mai pogueren en el seu temps de govern rodell.
En decembre de 1998, Zaplana comunicava que anava a adquirir este palau dels Barons de Alaquàs per a sèu de Lo Rat Penat. En 1999, l'Arquitecte Salvador Vila, va fer el proyecte de rehabilitació i adequació de l'edifici. La Generalitat destinava 200 millons de pesetesa la compra del Paalau a pagar de 1998 a 2000,(Pgs, 382 y 383)
En 2001, PP y PSOE firmaren el Pacte de la llengua. El 15 de juny de 2001 nomenaren als 21 académics de la AVL. El tancament de llistes es va fer baix la responsabilitat de Zaplana i Joan Ignasi Pla, secretari general del PSPV PSOE, en el Palau de la Generalitat. (CRIDADA A MIJANIT) .
Descaradament Zaplana va ficar per la quota valencianista dels 11 a un amic seu catalaniste, Pere Maria Orts, farmacèutic de Benidorm. Ya eren desde ans de naixer 10 valencianistes y 11 catalanistes. Varen aparéixer per esta mateixa quota gent de dubtosa filiació valencianista a la vista de la seua actitut en l'AVL com Ramón Ferrer, Artur Ahuir i Ramon Arnau. Per el PP, varen entrar octogenaris i nonagenaris de curt recorregut vital, la qual va quedar en els primers decesos i dimissións en minoria, passant pronte a dominar l'AVL els catalanistes i sempre serà catalanistes, puix els nous acadèmics està dispost serien elegits per cooptació. Per a qualsevol aprovació o derogació en avant farien falta els tres quints dels vots de les Corts Valencianes.
En 2006 ficaren la AVL en el Estatut y la AVL adquiri el rang de institució estatutaria i les seues normes llinguistiques son d aplicació obligatoria en totes les administracions publiques de la Comunitat valenciana. Tot quedà nugat, ben nugat.
Crida a convergir i no fragmentar
El 9 de febrer de 2005, l'AVL va emetre un dictamen en el que cridaven als governs de Valéncia i Catalunya a posar-se d'acort en denominar català a la llengua per a que no continuara fragmentada, afirmant que el poble tenia la consciència de que era una única llengua compartida la que es parlava en els països catalans.
Despuix d'este dictamen, González Pons es va felicitar pel guany conseguit, mentres que Fernando Giner, ex UV, després ab el PP President de la Diputació Provincial de Valéncia, denuncià que el Dictamen de l'AVL “era una estocada de mort a la Llengua Valenciana”. Fernando Giner es va dedicar des de la Diputació a fer una série de declaracions en favor de la Llengua Valenciana i en contra de l'AVL. A cada declaració Camps s´enfrontava a ell. (CRIDADA DE MIJANIT).
Revelacions i confirmacions
El 25 de novembre de 2004, Jordi Pujol declarava a Catalunya Ràdio que en 1996 CIU va condicionar el seu respal a un Govern PP al reconeiximent de l'unitat llingüística del català. Eixe mateix dia Zaplana ho negà a través d'Europa Press: “Mmai, mai, vaig poder negociar lo que no es pot negociar, lo que no està en l'àmbit d'un polític, l'unitat de la llengua”.
El 9 de decembre de 2004, Francisco Camps declarà que l'AVL no va nàixer per un pacte entre Pujol i Zaplana. Va tindre la mala sort que el seu antecessor en la Conselleria de Cultura, el catalaniste Fernando Vilallonga, ixquera confirmant lo que digué Pujol (Las Províncias, 9 decembre 2004) a Levante. “Va haver un document que yo redactí i que va servir per a una reunió entre Zaplana i Pujol en Reus”. En ell es parlava de doble denominació valencià-catalá i es defenia l'unitat de la llengua. Camps va mentir com ho va fer Zaplana sobre les negociacions en Jordi Pujol.
El 13 de febrer de 2005, Esteban González Pons, declarava a Levante, que en breu anava a reunir-se en delegats del govern català, quan ya s'havien produït una série de reunions ací i allà de representants dels dos governs sobre l'AVL. Una d'elles, el 18 de giner, en l'hotel Madeira Centre de Benidorm, a on es va treballar sobre un document que va portar Rafael Alemany, qui després seria acadèmic per la part catalanista. Es va alcançar ací un principi d'acort conegut com el dictamen de Benidorm.
En 2006, l'AVL va ser ficada dins de l'Estatut d'Autonomia. El PSOE i el catalanisme es varen assegurar de que no fora un mer orgue consultiu, sino vinculant.
Segons la Llei, els acadèmics tenien que ser experts en Llengua Valenciana, destacades personalitats de les lletres, o de l'ensenyança llingüística, ab una producció important en valencià o la cultura valenciana. (Bellveser, Arnau, Ferrer, Calpe, Ahuir,…)
Paco Camps fon el responsable de que es complira el Pacte de Reus fins a l'arribada del dictamen de la llengua el 9 de febrer pel que es modificava, canviava, el nom de valencià per català. Moments ans de ferse public el dictamen Camps digué: “Estic convençut de que el dictamen sobre la llengua que hui aprove l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no estarà “res alluntat de lo que són estrictament els térmens llegals i de sentiment dels valencians”. (VALENCIA HUI)
L'AVL és l'única Acadèmia que està inclosa dins d'un text estatutari constitucional ab rang normatiu i caràcter d'obligar. L'única en la que els seus membres acadèmics tenen consideració de funcionaris i cobren un pastó. Un acadèmic pot aplegar a cobrar fins a 6.000 euros al més entre reunions, comissions, informes, dictàmens, etc…. El carrec es dura 15 anys que els ot donar per a una bna jubilació.
Dels inicis del funcionament de l'AVL, crida l'atenció en quina rapidea i fluïdea aparegueren gramàtica, diccionari, normativa ortogràfica, el estandard oral valència, els gentilicis. Ho tenien tot fet i preparat, gracies al Institut d Estudis Catalans.
Coalició Valenciana impugnà l´ elecció de académics per falta de requisits, sense éxit. També ho va fer José Maria Chiquillo, president nacional d'Unió Valenciana, pero va desistir al abandonar el partit, de la nit al matí, comprat per el PP que el feu Senador, en un bon sou.
CONCLUSIO
L'AVL consagra el català i deixa sense papers a la Llengua Valenciana. Naixcuda d'unes lleis que contraríaven l'Estatut de la Comunitat Valenciana, ha donat a llum una normativa illegal, irreal i ahistórica.
La Llengua Valenciana ha acabat als peus dels cavalls del catalanisme. El dictamen del CVC, aprovat també per PP i UV, fou un engany, un simulacre, que volia fer vore que resolia el conflicte llinguístic. Va ser la sentència de mort de la Llengua Valenciana i la codificació feta per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
Va conseguir legalisar la denominació de català per a la llengua autòctona, lo que ya Lerma i Ciscar (PSOE) en 1983 havien imposat en els coleges i instituts, en l'Universitat, i en l'aparat administratius de la Generalitat.
Portem ya mig sigle de catalanisaciço, mentres que el poble, verdader propietari i usuari de la llengua, ha tingut que assistir resignat a soportar lo que els polítics han volgut fer en el seu idioma: borrarla del mapa, de la consciència idiomàtica del poble que la creu i vol clamorosament valenciana, la “valentinam linguam”, el romanç valència. PP i PSOE, EU i UV es varen carregar la historia i legalitat de la Llengua Valenciana.
El gran públic no sap a ciència certa de l'intencionalitat política ab la que sigue creada l'AVL. La majoria dels acadèmics que integren hui l'AVL no són partidaris de la Llengua Valenciana, ni tan si vol del títul de la mateixa Academia. I per ser acadèmia del català està de sobra ací, puis ya tenen en Barcelona l Institut d Estudis Catalans.
Per als que vullgau tindre esta historia mes detallada, n´hi ha dos llibres molt interessants, de Juan García Sentandreu, “Les Claus del Pacte de la Llengua· i “La gran estafa de l´AVLL”, a on apareix ab tot luxe de detalls la conspiració política contra la Llengua Valenciana que montaren PP, PSOE
UV y EU, a les ordens de Jordi Pujol, perque lo succeït és imposible de resumir en una simple conferència. Tenim AVL gràcies a la traïció i el deshonor, la poca vergonya, de PP, principalment, i PSOE, i la olaboració d UV.
S'ha traïcionat l'orige i l'evolució, la naturalea i història de la Llengua Valenciana. S'ha atentat contra la consciència idiomàtica dels valencians, contra el sentiment majoritari del poble valencià que la creu i vol valenciana. Esta és la trista realitat. El drama en el que està immersaactualment la Llengua Valenciana, la que des del sigle XIV reiterada, constantment, ha segut cridada pels seus usuaris i destacats autors com a s, hui en el punt de mira dels fancotirador catalanistes per motius purament polítics i econòmics.(CRIT DE LA LLENGUA)
La seua salvació, la salvació de la Llengua Valenciana, pasa perque el poble valencià, conscient de lo que està succeint, ixca del modo muy muelle i entre en modo de rescat, s'active, salvaguardant-la, volent-la, cuidant-la, mimant-la, i obligue als polítics, especialment els qui varen fer l´empastrà, a desmontar lo que atenta contra ella, desmontante l AVL.
Va a dependre de nosatres que nos activem per salvar nostra principal senya d'identitat cultural. I tal vegada, la salvació vinga, com en els temps dels mossarabs, dels pobles, del mon rural, o se conserva sense contaminacions, ab gran purea la esencia de la Llengua Valenciana.
